JÚLIA I JULIETA.
M’agradaria tancar en una habitació a la Júlia Cano de 2004 i a la Júlia Cano d’ara. M’agradaria tancar-me en una habitació amb una Julieta de sis anys. Aniria a recollir-la de l’escola abans d’hora perquè no esperés ningú, per no fer fila amb els xiquets cruels i les mares escandaloses. Quedariem al lavabo i fugiriem d’amagat per la finestra. Li duria per a berenar croquetes, pastís de poma i suc de taronja, i seria el berenar més divertit del món: aniriem corrents pels camps, entre sèquies. Només ens aturariem per beure aigua de la cantimplora. No hi hauria més classe després de tota el dia fent classe, i fariem altra cosa prohibida juntes. Li explicaria que prohibit no sempre vol dir dolent, i abandonariem deures i partitures. Tarongers endins, arribariem a una caseta amagada, i ens tancariem totes dos, Júlia i Julieta, en una habitació color blau amb estrelles enganxades al sostre. Li explicaria que hi ha dies on el blau es torna càlid, però que a l’escola això no ho diran, ni a la universitat, que això ho diuen els ulls i els llibres, que això ho diuen els dies quan passen. L’habitació blava no seria un parany, seria altra cosa. Una cosa dolça com el somni d’un núvol, un espai suau per anar descalces. Un refugi sense haver de fugir, un recer ensucrat.
Hi hauria una moqueta que faria de vegades olor a llima, altres olor a maduixa. Tombades a terra, hi trobaríem dents de lleó per bufar i fer-nos sort. Hi hauria una caseta de nines, de colors fins com una carícia. Jugariem repartint els mobles diminuts pel terra, i ningú ens diria que el nostre joc és un desendreç: el joc seria un camí per riure i compartir, seria una gràcia. Ningú diria que escampem, dirien “quanta feina heu fet” o “quina casa més bonica”. Però com només seriem ella i jo, això li ho diria jo, li diria que quina casa tan bonica, que quin gran esforç, i que està tot molt bé. Julieta aleshores em somriuria i diria: de major tindré una casa com aquesta, amb una gran biblioteca, gatets menudets i una mare gata, i anirem a la muntanya junts, i farem molts dibuixos. Jo no li diria allò de fer-se gran, no li diria res perquè no hi ha misteri resolt. Li diria que dibuixarem i anirem a la muntanya, que veurem nimfes al riu i també sirenes. Que de majors també ens agraden els dies de pluja, arribar a casa xopes, i en arribar a casa encendre una lampareta de vidre, una llum ambarina com a les pel·lícules.
Ella voldria decorar la caseta de nines amb unes flors de veritat, unes liles. Per trobar-les aniríem d’expedició, i ens vestiriem de bruixetes. Jo duria una granera llarga, ella una cistella de carabassa. Es posaria el barret més bonic del món, amb llunes de plata, i també una cua de peluix. Jo li obriria la paret blava de l’habitació amb una gran cremallera, i de sorpresa brillarien uns ulls verds sota els seus rínxols daurats. Entrariem en un gran jardí que no seria jardí i prou, perquè Julieta ja ho sap que les coses no són només coses i prou, ho sabrà tota la vida. De segur que em contaria que dir gespa no és només dir gespa, que també és dir “brins d’herba que es multipliquen”, que és com dir “past d’animals tranquils”. Que els animals tranquils, de vegades, mengen marietes i formigues per error, però no semblen tristos ni els fa fàstic, i que això la fa estranyar. A mi també em farà estranyar.
Enmig del jardí (que no és només un jardí) hi haurà un hivernacle irisat, bonic com el palau de vidre de Londres, un palau que només l’hem vist a fotografies, però sabem que és bonic. Tenim el poder de fer les coses boniques només d’imaginar-les, tenim el poder dels mons possibles, de les històries. L’hivernacle serà una escola divertida, de bruixes bones i fetilleres amables. Hi hauran moltes flors, d’entre elles liles, i Julieta posarà llavors de lila dins la seua carabassa. L’escola no serà un lloc trist i menut on no s’hi pot dibuixar, on es premia el cúmul i no l’enginy. Aprendre serà el que és, excitant i laboriós, un cultiu de l’ànima, i les bromes seran per fer riure i no per fer mal. Equivocar-se serà normal, no farà vergonya. No existiran les enveges perquè ensenyaran a cooperar i no a competir; tothom serà igual perquè tothom és diferent. Aprendrem moltes coses. Faran classes de botànica i màgia, i alguns colibrís sabran parlar, però només parlaran per a dir secrets de minerals i fulles. Creixeran fades dins de vaines daurades. “Hi ha moltes més flors que fades” observarà Julieta, i les bruixes explicaran que això està bé. Que així les fades tindran molts vestits fets de pètals, i recolliran el nèctar amb ajuda de les abelles, perquè els colibrís són ara a classe de llengua. Li diran que quan siga un poc més gran tot això ho acabarà trobant als llibres. Que tot això és nostre, i tard o d’hora ens servirà per a escriure.
Trobarem una pissarra gran, i Julieta dibuixarà una rabosa. Li explicaré que les coses que ella dibuixa cobren vida en altres mons, i li preguntaré si vol que anem a buscar la rabosa que ha dibuixat. Aleshores –encuriosida– em dirà “Si! anem-la a buscar”. Baixarem una escala secreta, verda i cargolada, com les dels somnis, i al final de l’escala hi haurà un bosc ple de sureres; farà la nostra olor preferida, a pluja i bosc. Cantarem imitant els indis d’Amèrica “li-li-li, la-la-la”, que ho hem vist a les pel·lícules del iaio, i farem la dansa de la serp. Jo bufaré una pols brillant i arribarà la nit, i la nit serà clara com un bon pensament. Ella buscarà unes petjades, però no sabrà com fer-ho perquè “només tinc sis anys”, i jo, que en tinc molts més de sis, no me’n recordaré. Preguntarem al ratolí, que ens dirà –tremolant– que té pressa, i fugirà corrents. Preguntarem també al mussol, que tindrà fam i només dirà: uh, uh!. I Julieta, ben cabuda com jo (o jo com ella), finalment trobarà una renglera de pinyols, seran pinyols de cirera i sabrà que és primavera. Cridarà contenta “per ací, és per ací!”. Correrem per una senda, i la nit tindrà els colors malva i anyil. Ens veurem els peus i no caurem. Julieta no tindrà gens de por.
De sobte, entre uns matolls, veurem la cua lluenta i roja de la rabosa. Ens mirarà amb el seu iris color sol, i ens dirà que hem sigut ràpides, que hem guanyat, i ens convidarà al cau a prendre te. Ens dirà que no li agrada el caçador, però nosaltres sí que li agradem, que està molt contenta perquè espera cadellets, i a més a més ha sigut un any de bones collites. Ens ensenyarà el seu rebost, “Mireu, mireu, mireu les cistelles”, i ens mostrarà unes cistelles de vímet, totes plenes de pinyons i gínjols, d'ametlles, litxis i cireres. I Julieta n’agafarà un de cada, i els deixarà amb les llavors de lila, a dins de la carabassa, i la penjarà sota el seu bracet. I després farà un badall, i direm “moltes gràcies” i reprendrem el camí.
Farà dos badalls més, i diré que ja és hora d’anar al llit, que hem de tornar a l’habitació blava. Em dirà “d’acord”, però buscarà un pacte, i preguntarà si a canvi podem llegir un conte abans de dormir. “Quin conte vols?” preguntaré jo, i ella em dirà que vol la llegenda del conill i la lluna. “Però eixe conte ja el sabem, no?”, i em dirà que fa igual, que li agrada molt. Aleshores la carabassa de Julieta s’inflarà i es farà gran, i es farà caragol. Pujarem a la closca taronja, primer ella i després jo. El viatge de tornada serà un viatge d’aigua, anirem a la voreta del riu, “als caragols els agrada l’aigua dolça”, dirà ella. La nit es farà més fosca, però no tindrem por, ratpenats i lluernes ens acompanyaran a la tornada. Veurem de lluny algunes nàiades, compartint secrets amb aranyes i colibrís, i Julieta em preguntarà per les sirenes. Jo diré que les sirenes estan enfeinades recuperant els tresors dels naufragis, que necessiten espillets i forquilles per pentinar-se. Ella pensarà que li hauria agradat molt veure-les, però no es preocuparà, estarà convençuda que ho acabarà fent. Baixarem del carruatge, jo primer i ella després; donarà una cirera al caragol i direm “moltes gràcies”.
Ens rentarem les dents i ens posarem el pijama. Jo llegiré la llegenda, i ella la interpretarà amb titelles, i li diré que ho ha fet molt bé perquè ho haurà fet molt bé. Quan estiga dins del llit, l’hauré d’avisar que quan desperte ho farà a la nostra antiga habitació (la veritat s’ha de dir gairebé sempre). En saber-ho, a Julieta li vindran totes les pors de sobte, i plorarà un poquet, i farà moltes preguntes. Em dirà que no vol tornar a l’escola, que ho passa malament, i que li fa por fer-se gran i vella, i perdre el daurat dels cabells. Que vol corsers de cartró i caniques de vidre, que vol tindre més capsetes de música encara, i jugar a les disfresses, i fer il·lustracions amb pintura i emplenar moltes llibretes, i guardar tresors en bossetes de randa, i menjar galetes de melmelada, i fer passejades pel bosc buscant-ne els secrets. Que vol jugar per sempre a l’amagatall, i córrer entre l’empedrat i les parets blanques del poble, i fer curses de la plaça a la font mentre ressonen “clac, clac, clac” unes passes fugisseres, amb el misteri de les campanades al fons, que s’escolten de lluny i de prop.
Jo li diré que no passa res per estar tristes, que estar trist fa mal però no sempre és dolent. Que estar tristes no és per a sempre. Que de majors encara jugarem, que encara dibuixarem i voldrem fer llibres, que vindran gats i molta música, que arribaran els bons amics i estimarem molt. Que de vegades ens cansarem, però trobarem energia, perquè estar cansades tampoc és per a sempre. Que hi haurà moltes coses per saber i no ens avorrirem, que les coses ens faran emocionar i encuriosir, sentirem fort i riurem molt. Que encara que els hagem vist tantes vegades, ens sorprendran els colors de la buganvilla, dels geranis, de les roses, i la gamma infinita del cel, l’olor a verbena, a llenya o a gessamí, els poemes i les cançons, i això farà que ens vaja bé fins i tot quan no ens vaja el millor possible. Que ens trobarem a cada joc, a cada dibuix, a cada text.